[inTWEETmitències]

dilluns, 5 de juliol del 2010

la bellesa del canvi...





Este tipo de cambio es hermoso, como la metamorfosis de una crisálida en mariposa. Todo cambia, y la clave para sacar el mejor provecho del cambio es su disposición.

[...]

En el paso final, alcanza el equilibrio. Con su recién adquirida o perfilada disposición, pone en marcha su mejor alternativa e incorpora a su vida de manera concreta todo lo que ha aprendido. Su problema deja de ser un problema, y usted recobra su habitual (aunque ahora mejorada) forma de ser, libre de preocupaciones...

[...]

Una vez que se encuentra una disposición eficaz, ésta no desaparece. No hay modo de agotarla. Puede recurrir y volver a utilizar todo lo que le dio resultado ante unas circunstancias concretas en cualquier situación semejante que se le presente. Lo que le da resultado se refuerza y, a la inversa, lo que no funciona se descarta. Si avanza hasta esta etapa final, nunca volverá a la casilla de salida. Su vida se enriquecerá, incluso tras la más desoladora de las tragedias, si es capaz de aprender sobre sí mismo manejando su experiencia y alcanzando el equilibrio. 

[...]

Puede que usted llegue a ser filosóficamente autosuficiente y que ya no vuelva a necesitar más asesoramiento. Una disposición que conduzca al equilibrio es algo que llevará consigo vaya donde vaya. No es algo que se guarde en un botiquín y que se saque para mitigar un síntoma desagradable. Tampoco es algo de lo que usted dependa, como puede suceder con un terapeuta o un medicamento. Es algo que forma parte de usted. 




Más Platón y menos Prozac. Lou Marinoff.

divendres, 2 de juliol del 2010

Hem vingut aquí a viure la vida!



En mi opinión, es mucho más saludable vivir la vida que cavar constantemente en busca de sus raíces. Si cada día se cavara a la más resistente de las plantas, ésta jamás llegaría a prosperar, por más abono que agregara al agua de riego. La vida no es una enfermedad. Usted no puede cambiar el pasado.

Más Platón y menos Prozac. Lou Marinoff.

dilluns, 31 de maig del 2010

"El cuerpo del delito" de Álvaro Abril. (versión propia)

Dios mío, si lo pienso, todo en la vida lo he hecho por miedo: fui un buen estudiante por miedo a que tu no me quisieras. Fui obediente por miedo a que papá no estuviera orgullosos de mi. Soy un buen escritor por miedo a decepcionar a mis críticos, para quienes escribo siempre la misma obra que ellos halagan del mismo modo mecánico. Y soy un ciudadano ejemplar por miedo a ir a la cárcel o a que no se reconozca la deuda que el mundo contrajo conmigo en algún tiempo remoto...

Pero ahora ya no tengo miedo! le he dicho adiós al miedo... por miedo. Por miedo a morir sin haber nacido aún. Así que aquí estoy yo, naciendo valiente! 



Versió pròpia de "El cuerpo del delito" de Álvaro Abril, que trobareu dins de Dos mujeres en Praga, de Juan José Millàs. 

diumenge, 17 de gener del 2010

Història d'unes birres a la Plaça del Diamant.


Eren les 18:43 d'un podrit diumenge de gener de 2010, un diumenge que era una merda fins que l'Elena, de sobte, va descobrir que li encantaven els quadres d'aquell lloc: Picassos, Monets, Dalís, etc.


De sobte, va sortir del lavabo la perragallina major acompanyada per un "asesino del camión de hielo"! Li va caure bé, i van disposar-se a robar els quadres entre els dos. Van intentar repintar-los amb pintura acrílica. Volien guanyar molts euros sense haver d'aguantar-se els pets! Hi havia confiança, fins el punt de despullar-se si ballar la conga com els negres de Bombay. I de sobte, va esclatar.


El gallo de Gallina Blanca va apareixer darrere de tot el "pollo" dient: kikirikihagaaaa!!?? però...res va sortir com esperaven.
Es va cremar la casa, el gat es va morir i va explotar el cotxe, que era nou i acabat de pintar de color merda d'oca! Bufff....era espantòs!! I se'l van vendre! ...
Moraleja: tot es pot vendre a canvi de sexe. Va ser 10 min després quan les prostitutes van decidir cantar totes a coro: 
"Colorín colorado, este cuento está fumado!"




Patrocinat per Estrella Damm. 

dijous, 12 de novembre del 2009

Stop this train...




   La ciudad dormía, la luna los vigilaba fresca y llena de blanco.
   Sonó la primera nota, y los pies bailaron calle abajo. Llevaban un bonito ritmo: suave e inocente, alegre y feliz. Mayer sonaba por dos botones negros, dividido en uno que parecían dos…en dos que eran un abrazo bajo chupa de cuero.
   Y siguieron… siguieron bajando y mirando hacia el mar. Les sorprendió la belleza de lo sublime, los desarmó y los dejó desnudos ante la música. Abandonaron sus relojes, sus horas y sus minutos…cogieron sólo un segundo, y se quedaron con él.
     Y ahora duerme en un rinconcito secreto. Aún lo guardan como un tesoro, que sigue sonriendo lágrimas dulces…calle abajo…mirando hacia el mar…suave e inocente, alegre y feliz…abrazando una chupa de cuero.



e 12.11.09

dimecres, 28 d’octubre del 2009

No era el primer cop.


No era el primer cop que es descobria fent-se el salt amb algú que no volia.
Amb valentia i bones paraules va fer fora l’altre. 
Va abraçar-se i –amb paciència- es va tornar a demanar sinceritat amb ella mateixa.

e 28.10.09

Un moment...



Bé, ja està tot a punt. Desprès de molt de temps, tot està enllestit.
Per a que conegueu una mica el que -amb esforços que descriuré- m'ha dut fins aquest punt, us el presento:
L'axolot és un animal exòtic -i en perill d'extinció- que prové de Mèxic i que és curiós i espectacularment bufó.
A simple vista sembla un capgròs gegant: té una cua allargada i un cap rodonet i molt gros amb uns ullets petitois, perfectament rodons i sense parpelles. Curiosament, la seva boca té una gran capacitat i les dents son minúscules. La llengua, retràctil, com les granotes...Però el que els fa més divertits son les banyetes laterals que tenen al caparró i que utilitzen per respirar. A les potetes del davant tenen quatre dits, i cinc a les del darrere. Són, normalment, d'un color marronós amb taquetes blanques i -per tant- es confonen molt fàcilment amb les pedres. Però també n'hi ha que són d'un color molt claret amb taques brillants, i que són espectacularment bonics. Els axolots, poden arribar a viure fins a 25 anys, en condicions normals.
Bé, el primer punt del camí va ser adequar el lloc. L'axolot necessita un aquari amb el millor filtre possible, perquè embruta molt. Per tant, vaig passejar-me per totes les botigues especialitzades de la ciutat. Totes em recomanaven que anés a uns botiguers amb molt prestigi, fora de la ciutat. Així que vaig demanar dia de festa a la feina i me’n hi vaig anar. Ells, molt amables, em van vendre tot el que era necessari per tenir-lo en les millors condicions.
Els axolots no suporten els canvis bruscos de temperatura, i estan molt bé en un ambient fred i humit. Per tant, vaig adaptar una habitació de la casa per a que es trobés en òptimes condicions: van venir uns tècnics i en pocs dies vaig tenir tota la instal•lació muntada (i cobrada).
Desprès de tot això, i uns petits detalls més, ja vaig tenir-ho tot condicionat per a la seva arribada. Ara calia fer el següent pas: anar a buscar-lo.
Quan us he presentat l'axolot us he dit que és originari de Mèxic. De fet, el seu únic hàbitat natural són els llacs propers a Ciutat de Mèxic i alguns rius de coves, especialment a Xochimilco i a Chignahuapan.
Així que vaig començar a preparar-ho tot per a la expedició (dic expedició perquè vaig poder convèncer els botiguers especialitzats, i un doctorand de veterinària que tenia els axolots com a objecte de la seva investigació). Vaig anar a la feina disposada a demanar una setmana de vacances, per poder anar a buscar l'axolot. Vaig entrar al despatx del meu superior, i acte seguit vaig sortir-ne amb el “finiquito” pactat. M'acabaven de despatxar al•legant un comportament estrany i paranoic per part meva, a més de retreure'm que ja havia demanat festa un dia per anar a comprar una "puta peixera". Quan estava traient totes les meves coses de la taula que aviat ocuparia un altre, vaig aprofitar i em vaig connectar a Internet per comprar els bitllets d'avió que ens portarien a tots a Mèxic.
Al sortir del despatx al que no tornaria a entrar mai més, vaig entrar al banc. Allà vaig demanar un crèdit per poder pagar el viatge a la resta de l'expedició (amb el que m'havia costat convèncer a tothom!). Desprès de molt estira i arronsa, el senyor banquer me’l va concedir. Bé, tot pagat i lligat.
Ara només calia relaxar-se, pujar a l'avió i arribar a l'hotel que ens esperava per sopar, ressopar i reposar. Així ho vam fer. Aquest matí he llogat el jeep i el guia que ens duria als llacs propers a Ciutat de Mèxic, i hem fet via.
Ja hem arribat, és realment preciós. El guia ens ha deixat a la vora del llac, i el doctorand m'ha sabut explicar perfectament com endinsar-me al llac per no malmetre ni fauna ni flora...i a on apropar-me per trobar axolots amb més seguretat.
He seguit les seves instruccions pas a pas i aquí em trobo...A casa ja ho tinc tot enllestit desprès de mesos de preparatius. I ara estic a l'altra costat de l'Oceà Atlàntic, submergida en les aigües d'un llac proper a Ciutat de Mèxic, i davant per davant d'un bonic axolot. Està quietet i mirant-me als ulls, jo faig exactament el mateix. Ara només cal agafar-lo.
M'aturo, respiro fons un segon, abans de procedir...un moment... A mi no m'interessen els axolots.

e 27.10.09