[ Intermitències ]

la bellesa del canvi...

2010-07-05T13:45:00.000-07:00

Este tipo de cambio es hermoso, como la metamorfosis de una crisálida en mariposa. Todo cambia, y la clave para sacar el mejor provecho del cambio es su disposición.

[...]

En el paso final, alcanza el equilibrio. Con su recién adquirida o perfilada disposición, pone en marcha su mejor alternativa e incorpora a su vida de manera concreta todo lo que ha aprendido. Su problema deja de ser un problema, y usted recobra su habitual (aunque ahora mejorada) forma de ser, libre de preocupaciones...

[...]

Una vez que se encuentra una disposición eficaz, ésta no desaparece. No hay modo de agotarla. Puede recurrir y volver a utilizar todo lo que le dio resultado ante unas circunstancias concretas en cualquier situación semejante que se le presente. Lo que le da resultado se refuerza y, a la inversa, lo que no funciona se descarta. Si avanza hasta esta etapa final, nunca volverá a la casilla de salida. Su vida se enriquecerá, incluso tras la más desoladora de las tragedias, si es capaz de aprender sobre sí mismo manejando su experiencia y alcanzando el equilibrio.

[...]

Puede que usted llegue a ser filosóficamente autosuficiente y que ya no vuelva a necesitar más asesoramiento. Una disposición que conduzca al equilibrio es algo que llevará consigo vaya donde vaya. No es algo que se guarde en un botiquín y que se saque para mitigar un síntoma desagradable. Tampoco es algo de lo que usted dependa, como puede suceder con un terapeuta o un medicamento. Es algo que forma parte de usted.

Más Platón y menos Prozac. Lou Marinoff.

Hem vingut aquí a viure la vida!

2010-07-02T13:06:00.000-07:00

En mi opinión, es mucho más saludable vivir la vida que cavar constantemente en busca de sus raíces. Si cada día se cavara a la más resistente de las plantas, ésta jamás llegaría a prosperar, por más abono que agregara al agua de riego. La vida no es una enfermedad. Usted no puede cambiar el pasado.

Más Platón y menos Prozac. Lou Marinoff.

"El cuerpo del delito" de Álvaro Abril. (versión propia)

2010-05-31T06:57:00.000-07:00

Dios mío, si lo pienso, todo en la vida lo he hecho por miedo: fui un buen estudiante por miedo a que tu no me quisieras. Fui obediente por miedo a que papá no estuviera orgullosos de mi. Soy un buen escritor por miedo a decepcionar a mis críticos, para quienes escribo siempre la misma obra que ellos halagan del mismo modo mecánico. Y soy un ciudadano ejemplar por miedo a ir a la cárcel o a que no se reconozca la deuda que el mundo contrajo conmigo en algún tiempo remoto...

Pero ahora ya no tengo miedo! le he dicho adiós al miedo... por miedo. Por miedo a morir sin haber nacido aún. Así que aquí estoy yo, naciendo valiente!

Versió pròpia de "El cuerpo del delito" de Álvaro Abril, que trobareu dins de Dos mujeres en Praga, de Juan José Millàs.

Història d'unes birres a la Plaça del Diamant.

2010-01-17T12:31:00.000-08:00

Eren les 18:43 d'un podrit diumenge de gener de 2010, un diumenge que era una merda fins que l'Elena, de sobte, va descobrir que li encantaven els quadres d'aquell lloc: Picassos, Monets, Dalís, etc.

De sobte, va sortir del lavabo la perragallina major acompanyada per un "asesino del camión de hielo"! Li va caure bé, i van disposar-se a robar els quadres entre els dos. Van intentar repintar-los amb pintura acrílica. Volien guanyar molts euros sense haver d'aguantar-se els pets! Hi havia confiança, fins el punt de despullar-se si ballar la conga com els negres de Bombay. I de sobte, va esclatar.

El gallo de Gallina Blanca va apareixer darrere de tot el "pollo" dient: kikirikihagaaaa!!?? però...res va sortir com esperaven.
Es va cremar la casa, el gat es va morir i va explotar el cotxe, que era nou i acabat de pintar de color merda d'oca! Bufff....era espantòs!! I se'l van vendre! ...
Moraleja: tot es pot vendre a canvi de sexe. Va ser 10 min després quan les prostitutes van decidir cantar totes a coro:
"Colorín colorado, este cuento está fumado!"

Patrocinat per Estrella Damm.

Stop this train...

2009-11-12T15:36:00.000-08:00

La ciudad dormía, la luna los vigilaba fresca y llena de blanco.

Sonó la primera nota, y los pies bailaron calle abajo. Llevaban un bonito ritmo: suave e inocente, alegre y feliz. Mayer sonaba por dos botones negros, dividido en uno que parecían dos…en dos que eran un abrazo bajo chupa de cuero.

Y siguieron… siguieron bajando y mirando hacia el mar. Les sorprendió la belleza de lo sublime, los desarmó y los dejó desnudos ante la música. Abandonaron sus relojes, sus horas y sus minutos…cogieron sólo un segundo, y se quedaron con él.

Y ahora duerme en un rinconcito secreto. Aún lo guardan como un tesoro, que sigue sonriendo lágrimas dulces…calle abajo…mirando hacia el mar…suave e inocente, alegre y feliz…abrazando una chupa de cuero.

e 12.11.09

No era el primer cop.

2009-10-28T15:43:00.000-07:00

No era el primer cop que es descobria fent-se el salt amb algú que no volia.

Amb valentia i bones paraules va fer fora l’altre.

Va abraçar-se i –amb paciència- es va tornar a demanar sinceritat amb ella mateixa.

e 28.10.09

Un moment...

2009-10-28T15:26:00.000-07:00

Bé, ja està tot a punt. Desprès de molt de temps, tot està enllestit.

Per a que conegueu una mica el que -amb esforços que descriuré- m'ha dut fins aquest punt, us el presento:

L'axolot és un animal exòtic -i en perill d'extinció- que prové de Mèxic i que és curiós i espectacularment bufó.

A simple vista sembla un capgròs gegant: té una cua allargada i un cap rodonet i molt gros amb uns ullets petitois, perfectament rodons i sense parpelles. Curiosament, la seva boca té una gran capacitat i les dents son minúscules. La llengua, retràctil, com les granotes...Però el que els fa més divertits son les banyetes laterals que tenen al caparró i que utilitzen per respirar. A les potetes del davant tenen quatre dits, i cinc a les del darrere. Són, normalment, d'un color marronós amb taquetes blanques i -per tant- es confonen molt fàcilment amb les pedres. Però també n'hi ha que són d'un color molt claret amb taques brillants, i que són espectacularment bonics. Els axolots, poden arribar a viure fins a 25 anys, en condicions normals.

Bé, el primer punt del camí va ser adequar el lloc. L'axolot necessita un aquari amb el millor filtre possible, perquè embruta molt. Per tant, vaig passejar-me per totes les botigues especialitzades de la ciutat. Totes em recomanaven que anés a uns botiguers amb molt prestigi, fora de la ciutat. Així que vaig demanar dia de festa a la feina i me’n hi vaig anar. Ells, molt amables, em van vendre tot el que era necessari per tenir-lo en les millors condicions.

Els axolots no suporten els canvis bruscos de temperatura, i estan molt bé en un ambient fred i humit. Per tant, vaig adaptar una habitació de la casa per a que es trobés en òptimes condicions: van venir uns tècnics i en pocs dies vaig tenir tota la instal•lació muntada (i cobrada).

Desprès de tot això, i uns petits detalls més, ja vaig tenir-ho tot condicionat per a la seva arribada. Ara calia fer el següent pas: anar a buscar-lo.

Quan us he presentat l'axolot us he dit que és originari de Mèxic. De fet, el seu únic hàbitat natural són els llacs propers a Ciutat de Mèxic i alguns rius de coves, especialment a Xochimilco i a Chignahuapan.

Així que vaig començar a preparar-ho tot per a la expedició (dic expedició perquè vaig poder convèncer els botiguers especialitzats, i un doctorand de veterinària que tenia els axolots com a objecte de la seva investigació). Vaig anar a la feina disposada a demanar una setmana de vacances, per poder anar a buscar l'axolot. Vaig entrar al despatx del meu superior, i acte seguit vaig sortir-ne amb el “finiquito” pactat. M'acabaven de despatxar al•legant un comportament estrany i paranoic per part meva, a més de retreure'm que ja havia demanat festa un dia per anar a comprar una "puta peixera". Quan estava traient totes les meves coses de la taula que aviat ocuparia un altre, vaig aprofitar i em vaig connectar a Internet per comprar els bitllets d'avió que ens portarien a tots a Mèxic.

Al sortir del despatx al que no tornaria a entrar mai més, vaig entrar al banc. Allà vaig demanar un crèdit per poder pagar el viatge a la resta de l'expedició (amb el que m'havia costat convèncer a tothom!). Desprès de molt estira i arronsa, el senyor banquer me’l va concedir. Bé, tot pagat i lligat.

Ara només calia relaxar-se, pujar a l'avió i arribar a l'hotel que ens esperava per sopar, ressopar i reposar. Així ho vam fer. Aquest matí he llogat el jeep i el guia que ens duria als llacs propers a Ciutat de Mèxic, i hem fet via.

Ja hem arribat, és realment preciós. El guia ens ha deixat a la vora del llac, i el doctorand m'ha sabut explicar perfectament com endinsar-me al llac per no malmetre ni fauna ni flora...i a on apropar-me per trobar axolots amb més seguretat.

He seguit les seves instruccions pas a pas i aquí em trobo...A casa ja ho tinc tot enllestit desprès de mesos de preparatius. I ara estic a l'altra costat de l'Oceà Atlàntic, submergida en les aigües d'un llac proper a Ciutat de Mèxic, i davant per davant d'un bonic axolot. Està quietet i mirant-me als ulls, jo faig exactament el mateix. Ara només cal agafar-lo.

M'aturo, respiro fons un segon, abans de procedir...un moment... A mi no m'interessen els axolots.

e 27.10.09

Érase una vez...

2009-10-27T14:15:00.000-07:00

Le quería comprar un donnut o un café..."hola guapa!" me decía. "Hola! Nadie me quiere...". Yo ya no tenía dinero para comprarle nada...

Me senté. "Hola guapa!" volvió él. "Hola guapa!"...sentado en el extremo opuesto del bar, en el extremo opuesto de la realidad. Y siguió, con un tono algo parecido a tímido "hola guapa!"..."no te molestaré". Siguió un rato más...empezó un discurso de palabras aleatorias, inconexas e indescifrables...y se fué por donde había entrado.

Y yo quería haberle invitado a un café con leche, y a la compañía de un ratito de oídos.

Pero ya no tenía más dinero para más café.

Pero no tenía valentía para salirme de la masa, así que seguí con la máscara que todos lucimos.

Somos asquerosamente mediocres, asquerosamente deaslmados, asquerosamente en las nubes.

Érase una vez la puta razón que cosió a tiros el corazón.

e 27.10.09

Shhht...

2009-10-24T00:57:00.000-07:00

Shhht...silenci. Sembla que ja m'apropo.

Per aquí ronden unes passes...

Mudes, però amb voluntat.

Passen discretes,

entre tot el que ja s'ha caminat,

i el que queda per caminar...

Shhht...Les sento. Són a prop d'aquí.

No són fermes...van ballant, enrere i endavant...

com si haguessin dansat durant anys,

i ara ho estiguessin oblidant.

Shhht...Un moment.

Ara han pres un ritme diferent.

Avancen a un altre compàs...

Potser s'havien estat massa temps sense dansar,

i és ara que volen redescobrir la sala de ball...

Sí. Les sento...

porugues i valentes.

Tot a l'hora, si s'hi val.

Ara van per fer una volta...

Potser a la propera mossegaran l'ham.

e 23.10.09

Anzuelo.

2009-10-20T02:22:00.000-07:00

Me fuí a por tabaco y aún no he vuelto.

No dije ni "hasta luego" ni "ya vengo".

Simplemente, desaparecí.

He buscado en mi armario...y, sí, todo me lo llevé al salir:

...mis historias inventadas para el carnaval, los chistes que me vestían para salir de fiesta, los juegos de palabras a juego con el bolso...hasta el uniforme de trabajo, más formal, pero aun así, algo creativo...

Todo me lo llevé, y no sé dónde andamos.

He esperado un tiempo prudencial, y todavía no he llegado.

Empiezo a pensar que no conozco el camino de vuelta...

Puede que me haya ido para no volver nunca más...

O quizá esté perdida en algún lugar...

Ofrezco recompensa a quien me haga volver.

Mientras tanto, colgaré de mi armario anzuelos como éste, para ver si me acerco.

e 19.10.09

Jardí d'hivern.

2009-04-20T14:12:00.000-07:00

Monika ZGUSTOVA. Jardí d’hivern. Barcelona: Raval Edicions SLU, Proa, 2009. 256 p., 18€.

“El més savi a la vida és tancar les finestres i les portes de

casa teva, encendre un llum de claror groguenca i quedar-te al teu

interior, si pot ser amb un prestatge de llibres, amb un instrument

musical i un calaix ple de belles partitures. O sigui: tancar les

finestres i abaixar les persianes perquè l’habitació s’ompli de llum.”

Monika Zgustova, Jardí d’hivern.

Nascuda a la Praga comunista, Monika Zgustova deixa una inevitable petjada del conflicte polític i social -més o menys rellevant- en Jardí d’hivern (de fet, ja és present en el seu treball anterior: La dona silenciosa.). Dic “més o menys rellevant” perquè, tot i que pugui semblar que aquest és l’aspecte més significatiu de l’obra, penso que la dimensió sociopolítica de la novel•la perd importància en favor d’una altra qüestió de més abast. Diguem que Jardí d’hivern és un bon treball pel que fa a la plasmació d’uns sentiments col•lectius –però sobretot individuals- davant un moment de canvis socials (comunisme, capitalisme) en el que l’individu no acaba d’encaixar, sense sentir-se representat per cap col•lectivitat, perdut i trobant refugi només en un petit “jardí d’hivern”, on cada llibre és una flor on recollir-se. Tanmateix, per damunt d’això, reivindico Jardí d’hivern com un treball infinitament plausible pel seu caràcter d’”art total” i meritori per la seva riquesa literària.

Parlo d’”art total” perquè Zgustova ha estat capaç de sobrepassar la dimensió de la simple novel•la, abraçant –per mitjà de la literatura- multitud d’expressions artístiques. Eva, la narradora i protagonista de Jardí d’hivern, fa una declaració d’intencions quan diu: «Si algú volgués escriure una novel•la sobre la meva vida, serien pàgines de retalls i de fragments i d’escenes.». De fet, és aquesta la forma que pren la narració: se’ns presenta la vida d’Eva a través de petites escenes separades entre elles per un munt d’el•lipsis temporals. Amb aquest recurs, Jardí d’hivern s’aproxima al llenguatge del cinema (setè art), en que les escenes es van succeint l’una rere l’altra, com petits flashos analèptics i prolèptics.

Hi ha més raons per parlar d’”art total” i és que, tot i tractar-se d’una novel•la, l’obra pren una gran dimensió poètica. Sembla ben bé un poema en prosa al llarg de dues-centes cinquanta pàgines. L’ús d’infinitat d’imatges i símbols contribueixen a crear aquesta atmosfera poètica.

He defensat que Jardí d’hivern compta amb una valuosa riquesa literària, i no m’oblido de justificar-me. La riquesa li ve –en gran mesura- per la intertextualitat del text. Una intertextualitat que, al mateix temps, està contribuint també a que el treball de Zgustova esdevingui un “art total”. A través d’Eva, Monika Zgustova estableix relacions amb la pintura, amb la música, amb la filosofia, amb els clàssics grecs i llatins, amb altres escriptors...en definitiva, unes referències a tots els camps de l’art que eleven l’obra a la categoria d’”art total”, i que fan del text un petit tresor de gran riquesa cultural (i no només literària).

Però no tota la riquesa ve per la intertextualitat, sinó que Jardí d’hivern és terriblement ric en imatges i símbols. Des del principi, el text es construeix a partir d’imatges que –al mateix temps- són molt eficients creant atmosferes. Amb un parell de paraules ben posades, Zgustova és capaç de fer que el lector se senti enmig d’un somni, o entre tenebres, o –fins i tot- senti les olors del particular jardí d’hivern d’Eva, entre els seus llibres.

I no oblido la riquesa del llenguatge. Sempre s’ha de valorar una bona traducció que no traeixi gaire l’original, però en el cas de Jardí d’hivern jo no parlaria tant d’una bona traducció com d’un “semi original”. Monika Zgustova és la seva pròpia traductora al català i això comporta dues coses: en primer lloc, no pot trair mai el text original perquè podem entendre la versió catalana gairebé un original; i en segon lloc, el mèrit –per part de Zgustova- de tenir un domini tan brillant de la llengua catalana, com per usar un llenguatge tan acurat, i amb tanta eficàcia sobre els sentits del lector.

Tot això, la riquesa lingüística, les imatges i símbols, la brillant intertextualitat, i la síntesi de totes les sensibilitats artístiques en un sol text, fan que Jardí d’hivern sigui un producte sublim. L’exemple de mestria de Monika Zgustova en l’aspecte lingüístic em fa desitjar que totes les literatures –i sobretot la nostra- siguin capaces de fer el mateix que ha fet ella. Que puguin ser capaces de traduir-se elles mateixes per projectar-se, de la manera més plena possible, a la resta de literatures fent-se més riques les unes i les altres.

Hèctor Alterio.

2009-04-02T15:28:00.000-07:00

Fa pocs dies, vaig tenir la sort d'anar a sentir aquest home. Hèctor Alterio i Merlín feien un recital de poesia al Teatre Municipal de Sabadell. Jo anava a la cita sense espectatives. Així de clar, no coneixía Hèctor Alterio ni Merlín, i no sabia exactament què anava a veure...així que les meves espectatives es matenien -sincerament- al nivell del mar, nivell zero, ni per sobre ni per sota.
Al minut u del recital, les espectatives ja havien quedat a tres mil milions d'anys llum d'aquella sala. El que vaig sentir (que no pas veure) allà em va semblar simplement sublim. Com es pot ser capaç, per mitjà d'unes paraules ben posades, vestides amb una bona veu, una interpretació brillant com a perfum...i ballant amb unes notes de guitarra ben tocades.. com es pot ser capaç de commoure tan endins? saltant-se tots els filtres? saltant-se els filtres de les raons, dels perquès? un atac directe a l'emotivitat! Des del minut u, fins a l'últim dels aplaudiments...et veies gairebé obligat a mullar-te les galtes de sal, només per la bellesa del moment...la bellesa de les coses tristes.

Aquí us deixo una de les peces: Qué lástima. De Felipe León. Va ser la peça final del recital, tot i que aquest vídeo no és del recital a Sabadell (suposo que és més antic).

!Qué lástima
que no pudiendo cantar otraz hazañas,
porque no tengo una patria,
ni una tierra provinciana,
y una casa solariega y blasonada,
ni el relato de un mi abuelo que ganara
una batalla,
ni un sillón viejo de cuero, ni una mesa, ni una espada,
y soy un paria
que apenas tiene una capa
venga, forzado, a cantar cosas de poca importancia!

Tan bon punt bulli, a la caldera tot seguit!

2009-03-17T08:27:00.000-07:00

...El que està passant son moltes coses. El que ha estat passant -per exemple avui a dos quarts d'onze del matí- és que un grup d'assamblearis han entrat a una classe on hi havia una conferència, han interromput aquesta conferència, han tingut el poc respecte de fer apagar el vídeo que el conferenciant -amb tota la seva bona voluntat i altruïsme- ens estava passant i tot això per a posar a contradir-se entre ells (els uns dient que venien a ocupar les aules, i els altres dient que no, que nomes era vaga) em sembla que això sí que és un conflicte (intern)....
Ja que l'assamblea -en nom del dret col·lectiu- (dret no és sinònim d'obligació oi? o potser a 4rt de filologia descobriré que sí que ho és.., qui sap..?) Doncs això, ja que en nom del "dret col·lectiu" ens foten fora d'un espai públic (no voliem universitat pública i de qualitat?), ja que ens hi foten fora....doncs el mínim seria que sabessin quin coi d'accions estan duent a terme i quines no (repeteixo, estaven discutint "in situ" si estaven ocupant o no....PER FAVOR, HOME!
I una altra de les coses que està passant, i que a tots ens fa molta gràcia, és que de sobte, apareguin de sota les pedres un munt de xavalins/ines que -curiosament- mai fins ara s'han vist a les universitats, i vinguin a fotre'ns fora de les classes que estem pagant. M'agradaria -per curiositat- veure què passa si comencem a demanar-los a tots aquests el carnet d'estudiant..
I una altra cosa que passa és que un cop ens han tret de les aules, te'ls trobes a tots fotent-se unes birres al bar (cada dia).
Ah, i no, no soc partidaria de Bolonya tal i com es planteja.
Però digueu-me...és que no s'està aplicant ja fa una "estona" a carreres com Humanitats o Turisme...emmmm...jo diria que sí, no sé de què em sona.
Endavant! i gràcies a tots vosaltres, destructors de material públic (les taquilles encara tenen blaus), gracies a tots vosaltres per defensar-nos d'aquest món cruel, Supermans/girls!
Una coseta més. si aquells expedients i expulsions haguessin estat per "estar en contra del Pla Bolonya", la universitat no donaria a l'abast expedientant-nos a tots. I d'altra banda, AL LOROOO, QUE NO NOS EMBAUQUEEEEENNNN!!!!! que no ens culpin als que volem aprofitar el temps de la nostra vida acadèmica (que per algo estem pagant), que no ens culpin de que un company estigui en vaga de fam, i que no ens diguin "insolidaris", perquè jo -personalment- no he demanat a ningú que deixi de menjar.

Sublim.

2009-02-14T06:50:00.000-08:00

Sublim... simplement sublim, com quan mires la lluna plena, o un ram de clavells blancs i se t'omple la vista i l'ànima..

No vull afegir res més, per no trencar l'encant d'aquest vídeo.

Laietans Inèdits

2009-01-05T15:24:00.000-08:00

No importa el lloc d'on venim... ...ni el lloc on ens dirigim... sinó el camí en el que ens trobem amb nosaltres mateixos.
Promo oficial a www.laietans.cat , per Esteve.M Costa.

...Laietans Inèdits...
...9 de Gener...
...Continúa el camí...
...troba't...

Crònica d'un fenòmen estrany.

2008-11-27T13:07:00.000-08:00

La Dharma, l'armava en el seu 30é aniversari.

Al 2006 la COmpanyia Electrica Dharma celebrava els seus 30 anys...
Ara, quan som gairebé a punt d'estrenar el 2009...un fenòmen estrany i desconegut fa que la trajectòria del grup quedi marcada per una xifra: 108... Les causes i les conseqüències encara ens son totalment desconegudes, seguirem investigant..
i...
...nos vemos en otra vida, hermano!

El viento las cogió primero.

2008-11-19T11:59:00.000-08:00

A veces ocurre que se esfuerza, aprieta los ojos, se abrazan sus párpados, y empuja, y empuja...pero los sueños no le salen.

Y pasa que intenta respirar, echa a correr, y se sube a la cima más alta...pero al aire no le pilla de camino.

A menudo quiere reír, y se hace cosquillas con las lágrimas que huyen escurridizas, buscandio quien las quiera.

Y QUIERE GRITAR TAN ALTO...QUE SE SUBE A LAS NUBES A CAZAR PALABRAS AL VUELO!...pero el viento las cogió primero...
Y él quiere decir, pero solo habla...decide callar.

Sé de...

2008-11-17T09:38:00.000-08:00

Sé de un pequeño hombrecito, tan pequeño como el cielo. Pequeño e invisible como el viento que se pasea por todo. Así vive este extraño ser, imperceptible como un amor que se sonríe en la sombra, como el odio que nadie ve.
Y se pasa los días cosiéndose los labios…porque no tiene nada que decir. Tan tímido y discreto por no haber aprendido a hablar cosas que no sabe. Lo piensa todo a fondo perdido; lo echa todo al pozo de las ideas muertas para que vivan las palabras vacías, las bonitas, las brillantes…

...callad! el silencio me grita palabras llenas.

Per a tu.

2008-08-23T12:20:00.000-07:00

Per a tu, i per a mi...per les dues!

T'estimo.

Lista de Juegos para una Fiesta de la Mentira.

2008-08-10T14:04:00.000-07:00

Calor, hedor, humo, no-sol, no-visión, no-oxígeno, no-respiración (pero sí transpiración)…ahogo. Más hedor, más humo, más asco. Ignorancia, pobreza, pobreza…pobreza, más pobreza. Mucha pobreza (obligada al juego del escondite). Gente, mucha gente, mucha…más. Marabunta, de insectos…y de personas…de bicis, de motos, de coches (obligados al juego de los pares y los nones…pero sin saber jugar). Caos, pescado muerto…y tibio, y reposado: mareante; y maleantes (que se divierten con el juego del engaño)… [mentiras, i máscaras…construcciones, engaños…Olimpiadas (también juegan, en su fiesta de disfraces)…fin del juego.] ...//: bis bis (+ los escombro de la Fiesta de la Mentira)

[ silencio ]

2008-08-08T06:47:00.000-07:00

Tip, tip, tip...A fuera llueve, el mundo vive. Cómo me gusta ver, oír, tocar, oler, sentir. Descubrir que el mundo está vivo y que late a mi alrededor. Sobrevivo sabiendo que no estoy sola en mi soledad, sintiendo que el viento me besa y oyendo que los grillos me regalan su canción de cuna todas las noches.

Al nacer observé sin tregua para comprobar que algo me rodeaba. Toqué para ver que el mundo reaccionaba a mí, y asegurarme de que lo que veía no era una simple visión soñada. Soné en forma de balbuceo para advertir que alguien me escuchaba y aprendí a escuchar para ver que realmente existía.

Sentidos que me dan sentido, palabras que me dan silencio, silencios que me quitan el sentido. Llega un momento en el que ya no se vivir sin ello. Parece que la vida me doma para ser dependiente, para no existir si no hay sentidos, para darme vida al oír cantar, reír, hablar, llover…para morir con el silencio. Me he acostumbrado al sonar de la respiración amada a mi lado, velando mis sueños. ¿Qué vida me queda si esto se convierte en silencio? ¿Qué pasa cuando dejas de oír el susurro de los árboles conversando con el viento? ¿Qué ocurre cuando tu perro ya no araña la puerta? ¿Qué cosa vive si, al hablar, ya no se dice nada?

Silencio es hablar sin decir nada, pero nada es todo cuando un silencio te dice tanto. Así pues el silencio me somete, a vivir o a morir a su antojo. Muero si queriendo oír, todo está mudo a mi alrededor, muero también si el mundo suena y no suena para mi; entonces conozco el silencio letal. Pero vivo cuando el silencio salva las palabras, que no pueden decir lo que quisieran. Vivo cuando el silencio me abraza y me cuenta que también puedo oír si entiendo una mirada, que también puedo oír si intento escuchar una caricia.

[ Intermitències ]

2008-08-07T05:55:00.000-07:00

Benvinguts a [ Intermitències ] un petit racó de lletres, pensament, sensacions, vivències i provatures que -ja d'entrada, es reconeix intermitent-.

"Intermitent": Que a intervals cessa i recomença.

I en el meu cas, a més, afegiré un nou significat a aquesta intermitència: entre els extrems de llum i foscor, també desaré en aquest refugi tot el ventall que passa per l'alegría, la baixesa, l'eufòria, la il·lusió, la desesperació, la inactivitat, l'absurditat, el surrealisme, i -fins i tot- la nul·litat.

Espero que, tot i la intermitència, us agradi visitar-me!!