No era el primer cop.

No era el primer cop que es descobria fent-se el salt amb algú que no volia.

Amb valentia i bones paraules va fer fora l’altre. 

Va abraçar-se i –amb paciència- es va tornar a demanar sinceritat amb ella mateixa.

e 28.10.09

Un moment...

Bé, ja està tot a punt. Desprès de molt de temps, tot està enllestit.

Per a que conegueu una mica el que -amb esforços que descriuré- m'ha dut fins aquest punt, us el presento:

L'axolot és un animal exòtic -i en perill d'extinció- que prové de Mèxic i que és curiós i espectacularment bufó.

A simple vista sembla un capgròs gegant: té una cua allargada i un cap rodonet i molt gros amb uns ullets petitois, perfectament rodons i sense parpelles. Curiosament, la seva boca té una gran capacitat i les dents son minúscules. La llengua, retràctil, com les granotes...Però el que els fa més divertits son les banyetes laterals que tenen al caparró i que utilitzen per respirar. A les potetes del davant tenen quatre dits, i cinc a les del darrere. Són, normalment, d'un color marronós amb taquetes blanques i -per tant- es confonen molt fàcilment amb les pedres. Però també n'hi ha que són d'un color molt claret amb taques brillants, i que són espectacularment bonics. Els axolots, poden arribar a viure fins a 25 anys, en condicions normals.

Bé, el primer punt del camí va ser adequar el lloc. L'axolot necessita un aquari amb el millor filtre possible, perquè embruta molt. Per tant, vaig passejar-me per totes les botigues especialitzades de la ciutat. Totes em recomanaven que anés a uns botiguers amb molt prestigi, fora de la ciutat. Així que vaig demanar dia de festa a la feina i me’n hi vaig anar. Ells, molt amables, em van vendre tot el que era necessari per tenir-lo en les millors condicions.

Els axolots no suporten els canvis bruscos de temperatura, i estan molt bé en un ambient fred i humit. Per tant, vaig adaptar una habitació de la casa per a que es trobés en òptimes condicions: van venir uns tècnics i en pocs dies vaig tenir tota la instal•lació muntada (i cobrada).

Desprès de tot això, i uns petits detalls més, ja vaig tenir-ho tot condicionat per a la seva arribada. Ara calia fer el següent pas: anar a buscar-lo.

Quan us he presentat l'axolot us he dit que és originari de Mèxic. De fet, el seu únic hàbitat natural són els llacs propers a Ciutat de Mèxic i alguns rius de coves, especialment a Xochimilco i a Chignahuapan.

Així que vaig començar a preparar-ho tot per a la expedició (dic expedició perquè vaig poder convèncer els botiguers especialitzats, i un doctorand de veterinària que tenia els axolots com a objecte de la seva investigació). Vaig anar a la feina disposada a demanar una setmana de vacances, per poder anar a buscar l'axolot. Vaig entrar al despatx del meu superior, i acte seguit vaig sortir-ne amb el “finiquito” pactat. M'acabaven de despatxar al•legant un comportament estrany i paranoic per part meva, a més de retreure'm que ja havia demanat festa un dia per anar a comprar una "puta peixera". Quan estava traient totes les meves coses de la taula que aviat ocuparia un altre, vaig aprofitar i em vaig connectar a Internet per comprar els bitllets d'avió que ens portarien a tots a Mèxic.

Al sortir del despatx al que no tornaria a entrar mai més, vaig entrar al banc. Allà vaig demanar un crèdit per poder pagar el viatge a la resta de l'expedició (amb el que m'havia costat convèncer a tothom!). Desprès de molt estira i arronsa, el senyor banquer me’l va concedir. Bé, tot pagat i lligat.

Ara només calia relaxar-se, pujar a l'avió i arribar a l'hotel que ens esperava per sopar, ressopar i reposar. Així ho vam fer. Aquest matí he llogat el jeep i el guia que ens duria als llacs propers a Ciutat de Mèxic, i hem fet via.

Ja hem arribat, és realment preciós. El guia ens ha deixat a la vora del llac, i el doctorand m'ha sabut explicar perfectament com endinsar-me al llac per no malmetre ni fauna ni flora...i a on apropar-me per trobar axolots amb més seguretat.

He seguit les seves instruccions pas a pas i aquí em trobo...A casa ja ho tinc tot enllestit desprès de mesos de preparatius. I ara estic a l'altra costat de l'Oceà Atlàntic, submergida en les aigües d'un llac proper a Ciutat de Mèxic, i davant per davant d'un bonic axolot. Està quietet i mirant-me als ulls, jo faig exactament el mateix. Ara només cal agafar-lo.

M'aturo, respiro fons un segon, abans de procedir...un moment... A mi no m'interessen els axolots.

e 27.10.09

Érase una vez...

Le quería comprar un donnut o un café..."hola guapa!" me decía. "Hola! Nadie me quiere...". Yo ya no tenía dinero para comprarle nada...

Me senté. "Hola guapa!" volvió él. "Hola guapa!"...sentado en el extremo opuesto del bar, en el extremo opuesto de la realidad. Y siguió, con un tono algo parecido a tímido "hola guapa!"..."no te molestaré". Siguió un rato más...empezó un discurso de palabras aleatorias, inconexas e indescifrables...y se fué por donde había entrado.

Y yo quería haberle invitado a un café con leche, y a la compañía de un ratito de oídos.

Pero ya no tenía más dinero para más café.

Pero no tenía valentía para salirme de la masa, así que seguí con la máscara que todos lucimos.

Somos asquerosamente mediocres, asquerosamente deaslmados, asquerosamente en las nubes.

Érase una vez la puta razón que cosió a tiros el corazón.

e 27.10.09

Shhht...

Shhht...silenci. Sembla que ja m'apropo.

Per aquí ronden unes passes...

Mudes, però amb voluntat.

Passen discretes,

entre tot el que ja s'ha caminat,

i el que queda per caminar...

Shhht...Les sento. Són a prop d'aquí.

No són fermes...van ballant, enrere i endavant...

com si haguessin dansat durant anys,

i ara ho estiguessin oblidant.

Shhht...Un moment.

Ara han pres un ritme diferent.

Avancen a un altre compàs...

Potser s'havien estat massa temps sense dansar,

i és ara que volen redescobrir la sala de ball...

Sí. Les sento...

porugues i valentes.

Tot a l'hora, si s'hi val.

Ara van per fer una volta...

Potser a la propera mossegaran l'ham.

e 23.10.09

Anzuelo.

Me fuí a por tabaco y aún no he vuelto.

No dije ni "hasta luego" ni "ya vengo".

Simplemente, desaparecí.

He buscado en mi armario...y, sí, todo me lo llevé al salir:

...mis historias inventadas para el carnaval, los chistes que me vestían para salir de fiesta, los juegos de palabras a juego con el bolso...hasta el uniforme de trabajo, más formal, pero aun así, algo creativo...

Todo me lo llevé, y no sé dónde andamos.

He esperado un tiempo prudencial, y todavía no he llegado.

Empiezo a pensar que no conozco el camino de vuelta...

Puede que me haya ido para no volver nunca más...

O quizá esté perdida en algún lugar...

Ofrezco recompensa a quien me haga volver.

Mientras tanto, colgaré de mi armario anzuelos como éste, para ver si me acerco.


e 19.10.09

Jardí d'hivern.

Monika ZGUSTOVA. Jardí d’hivern. Barcelona: Raval Edicions SLU, Proa, 2009. 256 p., 18€.

“El més savi a la vida és tancar les finestres i les portes de

casa teva, encendre un llum de claror groguenca i quedar-te al teu

interior, si pot ser amb un prestatge de llibres, amb un instrument

musical i un calaix ple de belles partitures. O sigui: tancar les

finestres i abaixar les persianes perquè l’habitació s’ompli de llum.”

Monika Zgustova, Jardí d’hivern.

Nascuda a la Praga comunista, Monika Zgustova deixa una inevitable petjada del conflicte polític i social -més o menys rellevant- en Jardí d’hivern (de fet, ja és present en el seu treball anterior: La dona silenciosa.). Dic “més o menys rellevant” perquè, tot i que pugui semblar que aquest és l’aspecte més significatiu de l’obra, penso que la dimensió sociopolítica de la novel•la perd importància en favor d’una altra qüestió de més abast. Diguem que Jardí d’hivern és un bon treball pel que fa a la plasmació d’uns sentiments col•lectius –però sobretot individuals- davant un moment de canvis socials (comunisme, capitalisme) en el que l’individu no acaba d’encaixar, sense sentir-se representat per cap col•lectivitat, perdut i trobant refugi només en un petit “jardí d’hivern”, on cada llibre és una flor on recollir-se. Tanmateix, per damunt d’això, reivindico Jardí d’hivern com un treball infinitament plausible pel seu caràcter d’”art total” i meritori per la seva riquesa literària.

Parlo d’”art total” perquè Zgustova ha estat capaç de sobrepassar la dimensió de la simple novel•la, abraçant –per mitjà de la literatura- multitud d’expressions artístiques. Eva, la narradora i protagonista de Jardí d’hivern, fa una declaració d’intencions quan diu: «Si algú volgués escriure una novel•la sobre la meva vida, serien pàgines de retalls i de fragments i d’escenes.». De fet, és aquesta la forma que pren la narració: se’ns presenta la vida d’Eva a través de petites escenes separades entre elles per un munt d’el•lipsis temporals. Amb aquest recurs, Jardí d’hivern s’aproxima al llenguatge del cinema (setè art), en que les escenes es van succeint l’una rere l’altra, com petits flashos analèptics i prolèptics.

Hi ha més raons per parlar d’”art total” i és que, tot i tractar-se d’una novel•la, l’obra pren una gran dimensió poètica. Sembla ben bé un poema en prosa al llarg de dues-centes cinquanta pàgines. L’ús d’infinitat d’imatges i símbols contribueixen a crear aquesta atmosfera poètica.

He defensat que Jardí d’hivern compta amb una valuosa riquesa literària, i no m’oblido de justificar-me. La riquesa li ve –en gran mesura- per la intertextualitat del text. Una intertextualitat que, al mateix temps, està contribuint també a que el treball de Zgustova esdevingui un “art total”. A través d’Eva, Monika Zgustova estableix relacions amb la pintura, amb la música, amb la filosofia, amb els clàssics grecs i llatins, amb altres escriptors...en definitiva, unes referències a tots els camps de l’art que eleven l’obra a la categoria d’”art total”, i que fan del text un petit tresor de gran riquesa cultural (i no només literària).

Però no tota la riquesa ve per la intertextualitat, sinó que Jardí d’hivern és terriblement ric en imatges i símbols. Des del principi, el text es construeix a partir d’imatges que –al mateix temps- són molt eficients creant atmosferes. Amb un parell de paraules ben posades, Zgustova és capaç de fer que el lector se senti enmig d’un somni, o entre tenebres, o –fins i tot- senti les olors del particular jardí d’hivern d’Eva, entre els seus llibres.

I no oblido la riquesa del llenguatge. Sempre s’ha de valorar una bona traducció que no traeixi gaire l’original, però en el cas de Jardí d’hivern jo no parlaria tant d’una bona traducció com d’un “semi original”. Monika Zgustova és la seva pròpia traductora al català i això comporta dues coses: en primer lloc, no pot trair mai el text original perquè podem entendre la versió catalana gairebé un original; i en segon lloc, el mèrit –per part de Zgustova- de tenir un domini tan brillant de la llengua catalana, com per usar un llenguatge tan acurat, i amb tanta eficàcia sobre els sentits del lector.

Tot això, la riquesa lingüística, les imatges i símbols, la brillant intertextualitat, i la síntesi de totes les sensibilitats artístiques en un sol text, fan que Jardí d’hivern sigui un producte sublim. L’exemple de mestria de Monika Zgustova en l’aspecte lingüístic em fa desitjar que totes les literatures –i sobretot la nostra- siguin capaces de fer el mateix que ha fet ella. Que puguin ser capaces de traduir-se elles mateixes per projectar-se, de la manera més plena possible, a la resta de literatures fent-se més riques les unes i les altres.

Hèctor Alterio.

Fa pocs dies, vaig tenir la sort d'anar a sentir aquest home. Hèctor Alterio i Merlín feien un recital de poesia al Teatre Municipal de Sabadell. Jo anava a la cita sense espectatives. Així de clar, no coneixía Hèctor Alterio ni Merlín, i no sabia exactament què anava a veure...així que les meves espectatives es matenien -sincerament- al nivell del mar, nivell zero, ni per sobre ni per sota.
Al minut u del recital, les espectatives ja havien quedat a tres mil milions d'anys llum d'aquella sala. El que vaig sentir (que no pas veure) allà em va semblar simplement sublim. Com es pot ser capaç, per mitjà d'unes paraules ben posades, vestides amb una bona veu, una interpretació brillant com a perfum...i ballant amb unes notes de guitarra ben tocades.. com es pot ser capaç de commoure tan endins? saltant-se tots els filtres? saltant-se els filtres de les raons, dels perquès? un atac directe a l'emotivitat! Des del minut u, fins a l'últim dels aplaudiments...et veies gairebé obligat a mullar-te les galtes de sal, només per la bellesa del moment...la bellesa de les coses tristes.


Aquí us deixo una de les peces: Qué lástima. De Felipe León. Va ser la peça final del recital, tot i que aquest vídeo no és del recital a Sabadell (suposo que és més antic).



!Qué lástima
que no pudiendo cantar otraz hazañas,
porque no tengo una patria,
ni una tierra provinciana,
y una casa solariega y blasonada,
ni el relato de un mi abuelo que ganara
una batalla,
ni un sillón viejo de cuero, ni una mesa, ni una espada,
y soy un paria
que apenas tiene una capa
venga, forzado, a cantar cosas de poca importancia!