Hèctor Alterio.

Fa pocs dies, vaig tenir la sort d'anar a sentir aquest home. Hèctor Alterio i Merlín feien un recital de poesia al Teatre Municipal de Sabadell. Jo anava a la cita sense espectatives. Així de clar, no coneixía Hèctor Alterio ni Merlín, i no sabia exactament què anava a veure...així que les meves espectatives es matenien -sincerament- al nivell del mar, nivell zero, ni per sobre ni per sota.
Al minut u del recital, les espectatives ja havien quedat a tres mil milions d'anys llum d'aquella sala. El que vaig sentir (que no pas veure) allà em va semblar simplement sublim. Com es pot ser capaç, per mitjà d'unes paraules ben posades, vestides amb una bona veu, una interpretació brillant com a perfum...i ballant amb unes notes de guitarra ben tocades.. com es pot ser capaç de commoure tan endins? saltant-se tots els filtres? saltant-se els filtres de les raons, dels perquès? un atac directe a l'emotivitat! Des del minut u, fins a l'últim dels aplaudiments...et veies gairebé obligat a mullar-te les galtes de sal, només per la bellesa del moment...la bellesa de les coses tristes.


Aquí us deixo una de les peces: Qué lástima. De Felipe León. Va ser la peça final del recital, tot i que aquest vídeo no és del recital a Sabadell (suposo que és més antic).



!Qué lástima
que no pudiendo cantar otraz hazañas,
porque no tengo una patria,
ni una tierra provinciana,
y una casa solariega y blasonada,
ni el relato de un mi abuelo que ganara
una batalla,
ni un sillón viejo de cuero, ni una mesa, ni una espada,
y soy un paria
que apenas tiene una capa
venga, forzado, a cantar cosas de poca importancia!