No era el primer cop.

No era el primer cop que es descobria fent-se el salt amb algú que no volia.

Amb valentia i bones paraules va fer fora l’altre. 

Va abraçar-se i –amb paciència- es va tornar a demanar sinceritat amb ella mateixa.

e 28.10.09

Un moment...

Bé, ja està tot a punt. Desprès de molt de temps, tot està enllestit.

Per a que conegueu una mica el que -amb esforços que descriuré- m'ha dut fins aquest punt, us el presento:

L'axolot és un animal exòtic -i en perill d'extinció- que prové de Mèxic i que és curiós i espectacularment bufó.

A simple vista sembla un capgròs gegant: té una cua allargada i un cap rodonet i molt gros amb uns ullets petitois, perfectament rodons i sense parpelles. Curiosament, la seva boca té una gran capacitat i les dents son minúscules. La llengua, retràctil, com les granotes...Però el que els fa més divertits son les banyetes laterals que tenen al caparró i que utilitzen per respirar. A les potetes del davant tenen quatre dits, i cinc a les del darrere. Són, normalment, d'un color marronós amb taquetes blanques i -per tant- es confonen molt fàcilment amb les pedres. Però també n'hi ha que són d'un color molt claret amb taques brillants, i que són espectacularment bonics. Els axolots, poden arribar a viure fins a 25 anys, en condicions normals.

Bé, el primer punt del camí va ser adequar el lloc. L'axolot necessita un aquari amb el millor filtre possible, perquè embruta molt. Per tant, vaig passejar-me per totes les botigues especialitzades de la ciutat. Totes em recomanaven que anés a uns botiguers amb molt prestigi, fora de la ciutat. Així que vaig demanar dia de festa a la feina i me’n hi vaig anar. Ells, molt amables, em van vendre tot el que era necessari per tenir-lo en les millors condicions.

Els axolots no suporten els canvis bruscos de temperatura, i estan molt bé en un ambient fred i humit. Per tant, vaig adaptar una habitació de la casa per a que es trobés en òptimes condicions: van venir uns tècnics i en pocs dies vaig tenir tota la instal•lació muntada (i cobrada).

Desprès de tot això, i uns petits detalls més, ja vaig tenir-ho tot condicionat per a la seva arribada. Ara calia fer el següent pas: anar a buscar-lo.

Quan us he presentat l'axolot us he dit que és originari de Mèxic. De fet, el seu únic hàbitat natural són els llacs propers a Ciutat de Mèxic i alguns rius de coves, especialment a Xochimilco i a Chignahuapan.

Així que vaig començar a preparar-ho tot per a la expedició (dic expedició perquè vaig poder convèncer els botiguers especialitzats, i un doctorand de veterinària que tenia els axolots com a objecte de la seva investigació). Vaig anar a la feina disposada a demanar una setmana de vacances, per poder anar a buscar l'axolot. Vaig entrar al despatx del meu superior, i acte seguit vaig sortir-ne amb el “finiquito” pactat. M'acabaven de despatxar al•legant un comportament estrany i paranoic per part meva, a més de retreure'm que ja havia demanat festa un dia per anar a comprar una "puta peixera". Quan estava traient totes les meves coses de la taula que aviat ocuparia un altre, vaig aprofitar i em vaig connectar a Internet per comprar els bitllets d'avió que ens portarien a tots a Mèxic.

Al sortir del despatx al que no tornaria a entrar mai més, vaig entrar al banc. Allà vaig demanar un crèdit per poder pagar el viatge a la resta de l'expedició (amb el que m'havia costat convèncer a tothom!). Desprès de molt estira i arronsa, el senyor banquer me’l va concedir. Bé, tot pagat i lligat.

Ara només calia relaxar-se, pujar a l'avió i arribar a l'hotel que ens esperava per sopar, ressopar i reposar. Així ho vam fer. Aquest matí he llogat el jeep i el guia que ens duria als llacs propers a Ciutat de Mèxic, i hem fet via.

Ja hem arribat, és realment preciós. El guia ens ha deixat a la vora del llac, i el doctorand m'ha sabut explicar perfectament com endinsar-me al llac per no malmetre ni fauna ni flora...i a on apropar-me per trobar axolots amb més seguretat.

He seguit les seves instruccions pas a pas i aquí em trobo...A casa ja ho tinc tot enllestit desprès de mesos de preparatius. I ara estic a l'altra costat de l'Oceà Atlàntic, submergida en les aigües d'un llac proper a Ciutat de Mèxic, i davant per davant d'un bonic axolot. Està quietet i mirant-me als ulls, jo faig exactament el mateix. Ara només cal agafar-lo.

M'aturo, respiro fons un segon, abans de procedir...un moment... A mi no m'interessen els axolots.

e 27.10.09

Érase una vez...

Le quería comprar un donnut o un café..."hola guapa!" me decía. "Hola! Nadie me quiere...". Yo ya no tenía dinero para comprarle nada...

Me senté. "Hola guapa!" volvió él. "Hola guapa!"...sentado en el extremo opuesto del bar, en el extremo opuesto de la realidad. Y siguió, con un tono algo parecido a tímido "hola guapa!"..."no te molestaré". Siguió un rato más...empezó un discurso de palabras aleatorias, inconexas e indescifrables...y se fué por donde había entrado.

Y yo quería haberle invitado a un café con leche, y a la compañía de un ratito de oídos.

Pero ya no tenía más dinero para más café.

Pero no tenía valentía para salirme de la masa, así que seguí con la máscara que todos lucimos.

Somos asquerosamente mediocres, asquerosamente deaslmados, asquerosamente en las nubes.

Érase una vez la puta razón que cosió a tiros el corazón.

e 27.10.09

Shhht...

Shhht...silenci. Sembla que ja m'apropo.

Per aquí ronden unes passes...

Mudes, però amb voluntat.

Passen discretes,

entre tot el que ja s'ha caminat,

i el que queda per caminar...

Shhht...Les sento. Són a prop d'aquí.

No són fermes...van ballant, enrere i endavant...

com si haguessin dansat durant anys,

i ara ho estiguessin oblidant.

Shhht...Un moment.

Ara han pres un ritme diferent.

Avancen a un altre compàs...

Potser s'havien estat massa temps sense dansar,

i és ara que volen redescobrir la sala de ball...

Sí. Les sento...

porugues i valentes.

Tot a l'hora, si s'hi val.

Ara van per fer una volta...

Potser a la propera mossegaran l'ham.

e 23.10.09

Anzuelo.

Me fuí a por tabaco y aún no he vuelto.

No dije ni "hasta luego" ni "ya vengo".

Simplemente, desaparecí.

He buscado en mi armario...y, sí, todo me lo llevé al salir:

...mis historias inventadas para el carnaval, los chistes que me vestían para salir de fiesta, los juegos de palabras a juego con el bolso...hasta el uniforme de trabajo, más formal, pero aun así, algo creativo...

Todo me lo llevé, y no sé dónde andamos.

He esperado un tiempo prudencial, y todavía no he llegado.

Empiezo a pensar que no conozco el camino de vuelta...

Puede que me haya ido para no volver nunca más...

O quizá esté perdida en algún lugar...

Ofrezco recompensa a quien me haga volver.

Mientras tanto, colgaré de mi armario anzuelos como éste, para ver si me acerco.


e 19.10.09