Monika ZGUSTOVA.
Jardí d’hivern.
Barcelona: Raval Edicions SLU, Proa, 2009. 256 p., 18€. “El més savi a la vida és tancar les finestres i les portes de
casa teva, encendre un llum de claror groguenca i quedar-te al teu
interior, si pot ser amb un prestatge de llibres, amb un instrument
musical i un calaix ple de belles partitures. O sigui: tancar les
finestres i abaixar les persianes perquè l’habitació s’ompli de llum.”
Monika Zgustova, Jardí d’hivern.
Nascuda a la Praga comunista, Monika Zgustova deixa una inevitable petjada del conflicte polític i social -més o menys rellevant- en
Jardí d’hivern (de fet, ja és present en el seu treball anterior:
La dona silenciosa.). Dic “més o menys rellevant” perquè, tot i que pugui semblar que aquest és l’aspecte més significatiu de l’obra, penso que la dimensió sociopolítica de la novel•la perd importància en favor d’una altra qüestió de més abast. Diguem que
Jardí d’hivern és un bon treball pel que fa a la plasmació d’uns sentiments col•lectius –però sobretot individuals- davant un moment de canvis socials (comunisme, capitalisme) en el que l’individu no acaba d’encaixar, sense sentir-se representat per cap col•lectivitat, perdut i trobant refugi només en un petit “jardí d’hivern”, on cada llibre és una flor on recollir-se. Tanmateix, per damunt d’això, reivindico
Jardí d’hivern com un treball infinitament plausible pel seu caràcter d’”art total” i meritori per la seva riquesa literària.
Parlo d’”art total” perquè Zgustova ha estat capaç de sobrepassar la dimensió de la simple novel•la, abraçant –per mitjà de la literatura- multitud d’expressions artístiques. Eva, la narradora i protagonista de Jardí d’hivern, fa una declaració d’intencions quan diu: «Si algú volgués escriure una novel•la sobre la meva vida, serien pàgines de retalls i de fragments i d’escenes.». De fet, és aquesta la forma que pren la narració: se’ns presenta la vida d’Eva a través de petites escenes separades entre elles per un munt d’el•lipsis temporals. Amb aquest recurs, Jardí d’hivern s’aproxima al llenguatge del cinema (setè art), en que les escenes es van succeint l’una rere l’altra, com petits flashos analèptics i prolèptics.
Hi ha més raons per parlar d’”art total” i és que, tot i tractar-se d’una novel•la, l’obra pren una gran dimensió poètica. Sembla ben bé un poema en prosa al llarg de dues-centes cinquanta pàgines. L’ús d’infinitat d’imatges i símbols contribueixen a crear aquesta atmosfera poètica.
He defensat que Jardí d’hivern compta amb una valuosa riquesa literària, i no m’oblido de justificar-me. La riquesa li ve –en gran mesura- per la intertextualitat del text. Una intertextualitat que, al mateix temps, està contribuint també a que el treball de Zgustova esdevingui un “art total”. A través d’Eva, Monika Zgustova estableix relacions amb la pintura, amb la música, amb la filosofia, amb els clàssics grecs i llatins, amb altres escriptors...en definitiva, unes referències a tots els camps de l’art que eleven l’obra a la categoria d’”art total”, i que fan del text un petit tresor de gran riquesa cultural (i no només literària).
Però no tota la riquesa ve per la intertextualitat, sinó que Jardí d’hivern és terriblement ric en imatges i símbols. Des del principi, el text es construeix a partir d’imatges que –al mateix temps- són molt eficients creant atmosferes. Amb un parell de paraules ben posades, Zgustova és capaç de fer que el lector se senti enmig d’un somni, o entre tenebres, o –fins i tot- senti les olors del particular jardí d’hivern d’Eva, entre els seus llibres.
I no oblido la riquesa del llenguatge. Sempre s’ha de valorar una bona traducció que no traeixi gaire l’original, però en el cas de Jardí d’hivern jo no parlaria tant d’una bona traducció com d’un “semi original”. Monika Zgustova és la seva pròpia traductora al català i això comporta dues coses: en primer lloc, no pot trair mai el text original perquè podem entendre la versió catalana gairebé un original; i en segon lloc, el mèrit –per part de Zgustova- de tenir un domini tan brillant de la llengua catalana, com per usar un llenguatge tan acurat, i amb tanta eficàcia sobre els sentits del lector.
Tot això, la riquesa lingüística, les imatges i símbols, la brillant intertextualitat, i la síntesi de totes les sensibilitats artístiques en un sol text, fan que Jardí d’hivern sigui un producte sublim. L’exemple de mestria de Monika Zgustova en l’aspecte lingüístic em fa desitjar que totes les literatures –i sobretot la nostra- siguin capaces de fer el mateix que ha fet ella. Que puguin ser capaces de traduir-se elles mateixes per projectar-se, de la manera més plena possible, a la resta de literatures fent-se més riques les unes i les altres.
.jpg)
